HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA - WITTGENSTEIN

EXPOSICIÓ DEL SEU PENSAMENT: CONCEPTES FONAMENTALS

La filosofia de Ludwig Wittgenstein és sens dubte interessant. En pocs filòsofs podem veure amb tanta força l'afany per la sinceritat, la coherència vital amb la recerca de la veritat, per sobre de totes les preocupacions "mundanes". Wittgenstein va arriscar la seva vida en entendre que la filosofia ens compromet més enllà de les reclamacions de la vida quotidiana, social i professional a l'ús. Però tot això des d'una gran paradoxa que va donar lloc a un important malentès. Va acceptar les tesis fonamentals de l'empirisme clàssic: només és possible el coneixement del que s'ofereix a la percepció, dels fets; l'únic coneixement, l'única forma legítima de coneixement és la que correspon a les ciències empíriques, i res més pot afegir la filosofia en relació als fets del món. Sobre aquest fons que recela de la filosofia com a discurs, afegeix Wittgenstein la seva idea que els límits del coneixement humà tenen a veure, bé amb els límits que imposa la lògica (primer Wittgenstein), bé amb els de el llenguatge corrent (segon Wittgenstein). La paradoxa i el malentès sobrevenen quan afirmem que amb això ja s'acaba tot (així ho van creure els filòsofs neopositivistas, que intentaran apropar a Wittgenstein a les seves tesis). No obstant això, aquí comença l'interessant: per Wittgenstein els fets dels quals ens parla la ciència, l'únic dir amb "sentit", es desemboliquen en un escenari del que també ens podem i hem d'ocupar: l'estructura lògica del conjunt de fets al que cridem món, el sentit, el místic; escenari que ens compromet vitalment i és irrenunciable. La filosofia ens prepara i predisposa per acollir-ho amb el silenci, però no amb el silenci de l'ignorar i menys encara del negar, sinó amb el callar conscient i voluntari, còmplice del misteri en el qual ja ens complaem amb la bellesa, ja ens sotmetem al ben o "orem" davant el sagrat.